La Gnomònica mallorquina

Tot i que la manca de documentació relativa a rellotges de sol anteriors al segle XIV fa molt difícil establir el període en què aquests instruments feren la seva aparició a l’illa, és indubtable que el seu ús a Mallorca es remunta fins a èpoques molt primerenques de la història.

Al començament de la era cristiana, el ús dels rellotges de sol estava molt difós entre els diversos pobles de la Mediterrània i és molt probable que gràcies a les intenses relacions comercials amb els fenicis, els grecs o els romans, els mallorquins ja devien conèixer algunes de les seves formes més comunes.

Segurament, durant la dominació romana (123 a.C.- 465 dc.), se’n construïren rellotges còncaus, similars als que s’han trobat en altres assentaments de la península (Rubí, Mérida, Cadis). No de bades, els romans acostumaven a instal·lar en les seves colònies rellotges de aquestes característiques per regular la seva vida social i militar.

Després de la dominació romana i en les posteriors, els rellotges de sol degueren utilitzar-se amb certa regularitat, especialment en el període islàmic. (902-1229).

Amb tot, no és fins al segle XIV en què es troben les primeres referències concretes a la gnomònica mallorquina.

En l’època immediatament posterior a la conquesta catalana (1229), Mallorca era una de les grans ciutats de la Mediterrània. Entre els seus habitants hi havia una important comunitat científica de origen jueu, que aconseguí gran prestigi pels seus treballs per al rei de la Corona d`Aragó.

Al conegut atles català, realitzat el 1375 per Abraham Cresques i el seu fill Jafudà, i a les taules astronòmiques i els almanacs dels mateixos autors i de Vidal Ephraim Girondí, s’ha d’afegir el treball d’Isaac Nafeuí (o Alfocí), rellotger i mestre d’astrolabis, el qual, el 20 de setembre de 1359, va ser nomenat responsable dels rellotges reials. Els anys posteriors, Isaac va fer nombrosos instruments astronòmics per encàrrec directe del rei (el 1360 acabà un astrolabi i poc després estava ocupat en la construcció d’un quadrant de plata). Tots ells fruit dels seus amplis coneixements de la gnomònica. Més tard, un altre mallorquí, Joan de Vilardell, seria nomenat mestre rellotger i joier del rei.

Malauradament, d’aquests rellotges i dels anteriors, no se n’ha trobat cap vestigi. La següent documentació que fa referència clarament als rellotges de sol de Mallorca (encara que no a cap de concret) ens situa el 1593, en què Joan Binimelis dibuixa, en la seva Nueva historia de Mallorca, dos rellotges horitzontals amb els quals pretén aclarir l’origen del misteriós rellotge “baleàric”.

Fins al començament del segle XVI no apareixen els primers rellotges totalment documentats però és molt probable que entre els rellotges catalogats hi hagi exemplars anteriors a aquesta data, ja que n’hi ha molts que no indiquen l’any de construcció. El rellotge de l’església vella de Santanyí podria ser del segle XV .

Dels rellotges en què figura la data de construcció el més antic es troba a la església de Santa Margalida i esta datat el any 1576, tot i que es tracta de un model empíric inspirat en les antigues hores mallorquines. El de Son Puig a Puigpunyent és de 1612, encara que el seu estat actual és una deficient reconstrucció i el que es troba a la possessió de Carrossa, d’Artà, es construí el any 1624.

Durant tots aquells anys, els rellotges de sol eren relativament escassos, ja que només se’n feien en edificis singulars com esglésies i possessions. A partir del segle XVIII, i coincidint amb l’impuls progressista dut a terme per un grup de nobles mallorquins mitjançant la Societat Econòmica d’Amics del País, se incrementa notablement la seva construcció i la difusió.

Pel seu caràcter simbòlic i les seves qualitats pràctiques i estètiques, el rellotge de sol reflectia perfectament l’esperit il·lustrat de l’esmentada societat, i fou adoptat com a emblema per alguns dels seus membres més destacats, els quals exerciren una important tasca educativa, redactant manuals per construir-ne i fent nombrosos exemplars. A més, aquesta tasca de difusió trobaria, gràcies al elevat grau de urbanització del entorn rural, un gran nombre de edificacions en què els rellotges de sol podien ser emplaçats per lo que a partir de 1800,  se’n començaren a bastir en una major diversitat d’edificis, sobretot a les cases de camp, de manera que n’augmentà considerablement la quantitat.

L’esplendor dels rellotges de sol mallorquins es prolongà fins al començament del segle XX, moment en què s’inicià un període de declivi que els ha menat al seu estat actual.

-------------------------------------------