Tipus de rellotges

Entre els rellotges catalogats s’observa que hi ha dos grups clarament diferenciats, la formació dels quals resulta invariable en considerar aspectes tan diversos com l’orientació, les dimensions, el material i la tècnica usats en la construcció o la seva ubicació en l’edifici.

Es tracta dels rellotges VERTICALS DECLINANTS i els VERTCALS ORIENTATS (també anomenats meridionals o orto-meridians).

Verticals declinants

És el més nombrós dels dos grups. Son rellotges adossats a parets que no estan exactament orientades al sud, és a dir que declinen a l’est o a l’oest, de manera que el seu ús està limitat a determinades hores del matí o de l’horabaixa.

La major complexitat de càlcul d’aquests rellotges fa que es reconeguin fàcilment per la distribució asimètrica de les línies horàries respecte de l’eix vertical de les 12 i per la posició de l’estil que no ocupa un pla perpendicular a l’esmentat eix.

Ubicació

Els rellotges declinants són els que normalment trobem en les magnífiques cases de possessió de l’illa sovint assolint el protagonisme de la façana. Alternativament, poden estar col·locats en un lateral o a la clastra del mateix edifici (de vegades en combinació amb el rellotge de la façana).

També en les nombroses esglésies i convents de l’illa és fàcil trobar aquesta casta de rellotge, normalment, damunt un portal, a la torre del campanar o al claustre.

Una altra combinació possible en qualsevol dels edificis mencionats, consisteix en la instal·lació, en un dels cantons de la façana, de dos rellotges amb declinacions complementàries est/oest, per poder disposar d’hora solar tot el dia. És el cas de Son Noguera, a Llucmajor, o de les esglésies de Porreres i de Montuïri.

Tècniques i materials

Per la seva ubicació, la majoria d’aquests rellotges varen ser fets sobre un suport de morter de calç apagada. Per la seva ductilitat, riquesa d’acabats i economia, aquest material resultava el més adequat per fer rellotges adossats a parets.

Amb la desaparició dels antics mestres picapedrers, l’ús d’aquest material ha estat pràcticament abandonat i en els rellotges de nova factura s’usen morters artificials o pedra calcària.

Un dels avantatges que proporciona el morter de calç era la total llibertat a l’hora de dimensionar el rellotge, ja que permetia adaptar les seves proporcions al radi d’influència desitjat. Alguns rellotges com els de Son Fortesa d’Artà, Son Lluís de Porreres o Valldurgent de Calvià, superen els dos per dos metres.

Les tècniques més emprades per delinear el rellotge són la pintura al fresc i l’esgrafiat, que sovint es limita al lleu gravat de la superfície. Normalment es tracta de combinacions de les dues tècniques. La més habitual és que les línies estiguin esgrafiades i la numeració pintada al fresc. Ocasionalment també hi ha rellotges directament pintats a la façana, gravats en sec o amb combinacions de les dues tècniques citades.

Als rellotges pintats en sec (normalment en murs de carreu d’esglésies) s’emprava una fórmula a base de carbó i oli de lli, que, en alguns casos, com en el rellotge occidental de l’església de Sineu (CRSM 137), ha demostrat una resistència sorprenent al pas del temps.

Una altra tècnica exclusiva de Mallorca, tot i que poc usada, consistia a delinear el rellotge amb diminutes pedres incrustades al morter fresc. El magnífic resultat encara es pot contemplar al rellotge de Galatzó, a Calvià (CRSM 258).

Verticals orientats

En principi no són tan nombrosos com els declinants, però és possible que aquest balanç s’equilibri progressivament a mesura que es vagi ampliant el catàleg. L’esmentat desequilibri es deu a que mentre el feu característic dels rellotges declinants ha estat verificat exhaustivament (possessions, esglésies, convents...) encara no ha estat possible fer el mateix en les més nombroses cases de camp que preferentment disposen d’aquest tipus de rellotge.

L’òptima orientació d’aquests rellotges fa que el seu funcionament abraci igual nombre d’hores del matí i de l’horabaixa, de manera que proporcionen la màxima informació horària que un únic rellotge pot oferir.

Els rellotges orientats són els més senzills de calcular. Es diferencien dels declinants, a més de per la mida i la distinta ubicació, perquè l’estil ocupa un pla vertical i perpendicular a la base i per la distribució simètrica de les línies horàries respecte de la vertical de les 12 (així les 6 del matí i de l’horabaixa formen una mateixa línia horitzontal que travessa la base de l’estil).

Ubicació

Les senzilles i característiques cases de camp de l’illa són els edificis on s’instal·len aquests rellotges. Sempre estan orientats al sud (d’aquí en prové el nom), de manera que la seva ubicació poques vegades guarda relació amb la direcció de la façana. Es col·loquen, en general, encaixats en un cantó de l’edifici o descansant sobre la vorera de la teulada.

Tècniques i materials

Qualsevol d’aquestes ubicacions és possible gràcies a l’ús de la pedra calcària com a material de suport i també pel fet que la seva mida no supera normalment un format de 60 cm d’alt per 40 d’ample. La consistència arenosa de la pedra permet el gravat del rellotge amb certa facilitat alhora que garanteix una excel·lent resistència al pas del temps. Només en casos comptats s’han trobat rellotges fets amb altres materials o d’altres en què la pedra hagi estat coberta amb una capa de morter per al seu posterior esgrafiat o pintat (Sa Cabaneta - Ariany).

Altres rellotges

Malgrat que la quantitat no és significativa, a Mallorca hi ha altres tipus de rellotge. Són els horitzontals, laterals, equatorials, cilíndrics, analemàtics, còncaus, etc. Fins i tot hi ha rellotges lunars!

Formes i estils

Llevat d’algunes excepcions en què el rellotge incorpora destacats motius ornamentals, com al Palau Episcopal de Palma o a l’antic convent dels Mínims de Santa Maria, gran part dels rellotges de sol de l’illa reflecteixen la sobrietat i l’elegància característiques de l’arquitectura mallorquina.

Com a únics elements decoratius o simbòlics, sobre la línia del migdia, apareix normalment una senzilla creu, de vegades la de Malta, i amb menys freqüència, una flor de lis o una figura solar.

Quant a l’estil (sa busca) que sempre és de ferro, presenta com a únic ornament un característic remat esfèric a l’extrem, i només en els rellotges de mida més gran, sol disposar d’un suport auxiliar que li permet tenir la longitud necessària perquè l’ombra cobreixi tota la superfície.

El quadrat és la forma predominant, tant en els rellotges declinants com en els orientats. El disseny preferent consisteix en una sèrie de marcs concèntrics de distinta mida, en els espais intermedis dels quals hi ha la numeració (gairebé sempre aràbiga), les fraccions horàries, les línies horàries, que ocupen l’espai més gran, i l’any de construcció, al quadrat central o sobre l’estil. Ocasionalment, a la banda horitzontal superior figura la clàssica llegenda o lema.

Només entre alguns rellotges orientats, com el de Son Romeguera de Porreres o el de la rectoria de Biniali a Sencelles (CRSM 110-008), s’observa una varietat que denominam “d’estil exempt”. Aquests exemplars de pedra, sovint gravats amb baix relleus i sempre emplaçats damunt una teulada, presenten una gran cavitat a la base de l’estil que atorga al rellotge un aspecte peculiar, semblant a un banyam. L’estil queda suspès al centre per mitjà d’un suport vertical que el subjecta a la cara posterior del rellotge.

ESTAT DE CONSERVACIÓ

La mitjana d’antiguitat dels rellotges de sol de l’illa s’acosta als cent cinquanta anys. Aquest factor, unit a les extremes condicions d’intempèrie que qualsevol rellotge de sol suporta i l’abandó i la deixadesa amb què generalment són tractats, és la causa de que una gran part dels rellotges catalogats presentin greus problemes de conservació.

Els graus i les formes de deteriorament varien notablement segons el material i la tècnica emprats en la construcció.

Morter de calç

En els rellotges realitzats sobre aquest suport hi ha clares diferències entre les dues tècniques utilitzades.

L’esgrafiat garanteix major permanència del traçat, però al mateix temps debilita considerablement la resistència del suport per causa de les incisions practicades, raó per la qual presenta els majors problemes de conservació, generalment en forma de cruis i despreniments que poden afectar gran part del material.

És més fàcil trobar un suport en bon estat si el rellotge ha estat pintat al fresc. En aquest cas, l’absència d’incisions garanteix més resistència, però l’escassa durabilitat de la pintura (més apropiada per a interiors que per a la intempèrie) sovint es tradueix en la prematura desaparició del dibuix original.

Pedra calcària

De totes les varietats de calcàries locals, la pedra de Santanyí és, amb diferència, la més usada. La seva excel·lent resistència al pas de temps resulta evident en nombrosos exemples, alguns amb més de tres-cents cinquanta anys d’antiguitat.

A diferència dels anteriors, l’únic problema de conservació d’aquests rellotges està provocat per la brutor o l’ennegriment que genera l’acumulació de líquens. D’altra banda, els rellotges de pedra són més propensos a determinats accidents, com el despreniment de tot el conjunt i la consegüent fragmentació.

Estil

L’estil és, sens dubte, el vertader taló d’Aquil·les dels nostres rellotges de sol. Independentment del material usat, molts dels rellotges catalogats presenten problemes de conservació en aquesta zona. La dilatació del seu allotjament provocada per l’òxid de ferro, pot causar el despreniment d’aquest element imprescindible, a més de provocar greus fissures o esclats de material capaços d’arruïnar totalment el rellotge. Dels nombrosos exemples, el cas del rellotge del Bisbat —W— de Palma (abans de ser restaurat) és ben significatiu.

Curiosament aquesta qüestió no era desconeguda per alguns gnomonistes, els quals per evitar el problema usaven plom fos per fixar l’estil. És de suposar que qualsevol rellotge antic que conserva l’estil original en bon estat, degué ser fixat amb aquesta tècnica.

Restauracions

El procés de restauració d’un rellotge de sol antic presenta el doble inconvenient que suposa combinar el tractament adequat dels materials amb l’aplicació de les regles gnomòniques que en garanteixin el funcionament correcte.

Per ventura per aquesta raó, les restauracions són molt poc freqüents i, llevat de les dutes a terme per experts, solen empitjorar l’estat del rellotge de forma irreparable. Malauradament les paletades de ciment pòrtland, els repintats que desvirtuen el traçat original o els ferros col·locats d’aquella manera són molt habituals.

Per aquest motiu és menester recalcar que qualsevol restauració ha de ser controlada per persones que coneguin perfectament els materials originals i la tècnica gnomònica, i no encarregar la tasca al pintor o al picapedrer que fa altres feines a l’edifici. No és el mateix restaurar una façana que un rellotge de sol i abans de sotmetre’l a una restauració grollera és millor mantenir-li en l’estat de deteriorament natural.

---------------------------------------------